A la galeria:

Prismantis fenestratus-2

A Instagram:

Una foto entrenyable, una orquídia i un mal dia per dinar

No trobo massa gent a les rutes per on acostumo a anar per a caminar i trobar –  buscar – serps.  Ja me les busco solitàries precisament per això.  Per sort,  la gent que em trobo són gairebé sempre educades i cordials, i molt sovint obertes i amb ganes d’intercanviar coneixements –  de flora,  fauna o experiències – o tan sols una breu xerrada. Avui ha estat un d’aquests dies:

He fet un nou camí,  de bon matí,  per veure unes cascades,  dues,  i he tingut la sort de veure una de les orquídies més maques que he vist,   en la meva opinió,  la “Greencomb Spider orchid” (Caladenia tensa), que si no vaig errat només estan per aquí al sud d’Austràlia.  Les cascades estaven seques, del tot,  però les vistes han merescut la pena!

Caladenia tensa 1 Caladenia tensa 2

Després he trobat i fotografiat una de les imatges més boniques i “tendres” que he vist : una mare koala a la branca d’un arbre dormitant amb el seu bebè a la panxa,  abraçant-lo! Li he fet unes quantes fotos intentant no fer massa soroll ni acostar-m’hi més,  ja que ja estava forçat de a prop:

koala + baby 1 koala + baby 2 koala + baby 4

Fetes les fotos,  m’he adonat que algú s’havia atansat on estava, i no me n’havia adonat abans perquè estava immers en els meus pensaments… Ens hem dit bon dia,  i li he assenyalat els koales.
– ufff n’hi ha moltíssims per aquí,  ahir la meva dona en va contar 45 en aquest camí!
Això dit en anglès i a viva veu. No semblava pas que els molestéssim.  Acte seguit hem caminat una mica endavant i seguit xerrant sobre plantes i el lloc,  Belair National park.
Li he explicat que volia trobar serps i que en tenia moltes ganes. M’ha desitja sort. He seguit doncs caminant al davant i m’he acomiadat.

Començava a fer calor, però el camí és maco de collons! Així que m’he aturat un moment per fer una foto del paisatge, i quedar-me embobat mirant-m’ho. I així m’he tornat a trobar l’home d’abans i hem seguit xerrant de plantetes autòctones, anant identificant-les i dient els noms en anglès,  que he oblidat,  per desgràcia,  en dos segons (he de portar una llibreta amb mi,  o fer sevir el mòbil…  En fi).

La conversa ha estat agradable i hem seguit fent la ruta junts.  Arribats a un encreuament em diu que ell sol anar per allà i jo li dic que seguiré el camí original perquè no l’he fet mai.
– Ah,  doncs jo també! Vinc amb tu.
Doncs apa,  ara és una excursió! L’home que es diu Jan (o així ho recordo a la meva volàtil memòria) és un químic jubilat,  aficionat a les plantes i les fotos. Ha estat una bona caminada,  uns 6km, i una interessant xerrada. A l’arribar al cotxe,  el seu,  m’he acomiadat però en Jan m’ha convidat a fer un volt pel parc en cotxe per veure si podíem veure els emus.  Oh i tant.  Doncs hem fet uns cinc kms en cotxe però sense sort.  Això sí,  he après forces noves rutes i plantes.
I bé,  m’ha preguntant on volia que em deixés i li he dit que allà mateix.  He baixat del cotxe després del segon comiat i he mirat el GPS per veue on carai estava. La veritat és que em venia de gust caminar més,  i sol.  I ves per on,  estava a la quinta forca! No tenia pas tantes ganes de caminar! Però ja era tard i no hi havia res a fer.  Estava assedegat,  he begut una glop i he escrit un sms a la Kim per a que es rigués una mica de mi.  Ha funcionat.

He començat a caminar en direcció al meu cotxe,  uns 10km avall.  Feia força calor però el camí era per l’ombra, almenys la primera meitat.  He anat ràpid però sense poder evitar parar i fer algunes fotos de flors.  És primavera i està tot tan bonic!!! És un plaer caminar per aquests llocs,  els Adelaide hills,  on hi ha els parcs de Belair,  Morialta,  Cleland,  Waterfall gully,  Mount Lofty….
Al cap d’una estona he notat que suava molt.  Estrany.  M’he tocat el cul i he flipat. Mmmm això no és suor! La maleïda ampolla no ha tancat bé i s’ha buidat tot sobre meu. Malament… Amb aquesta calda i sense aigua…  La boca seca i amb gana.  Bé,  no és la primera vegada,  l’Albert i jo som especialistes en acabar les sortides així.
No ha estat pas difícil,  finalment,  però això m’ha fet veure que el dia podia no anar tan bé com havia començat.  He arribat al cotxe força tard,  sis hores en total,  quan jo en volia fer dues.  Mort de gana he anat en direcció al centre comercial, a prop d’on havia quedat amb un valencià afincat aquí baix. Sense diners,  per variar,  ja que no era el meu pla inicial i no tenia temps de passar per casa,  i amb un sis dòlars a la butxaca i sense targeta,  he anat un Hungry Jacks (el Burger King a la resta del món).  No em mateu,  però tenia gana i set i no tenia diners.
Bé,  aquí ha començat tot:

He demanat el més barat, he pagat i m’he esperat dret davant el mostrador.  Anava bevent la meva beguda mentre veia les hamburgueses que els altres clients recollien abans que jo.  Durant vint minuts. Durant aquest temps els dos caixers i jo ens hem intercanviat mirades un miler de vegades.  Jo pensava d’ells que eren uns ineptes,  car jo veia dues hamburgueses allà que semblaven les meves,  però no volia ser més llest que ells ni incordiar,  així que jo esperava i mirava.  Ells devien pensar que coi fotia allà dret xuclant la meva beguda davant d’ells.  Fins que als vint minuts,  i havent-me acabat la beguda,  m’han preguntat si estava bé. No,  espero dues hamburgueses…
S’ha quedat blanc veient les dues hamburgueses allà,  des de feia tanta estona. M’ha regalat unes patates i en pau. (això que em serveixi de lliçó de no pre jutjar a ningú,  perquè el caixer era molt bon tio,  i jo estava afamat!)

Bé,  ja podia menjar. M’he assegut i he agafat el diari. He fet dues mossegades a l’esplèndida i barata hamburguesa i m’he adonat que no podria menjar-me-les sense aigua. Així que he deixat,  a la taula,  les hamburgueses, les patates i el diari obert,  i he anat corrent a demanar una frozen coke d’un dòlar. Mala idea.  El noi me l’ha ofert de franc, car encara em recordava,  i jo content . Però ai las que la màquina s’ha espatllat just aleshores.  El noi no sabia què fer.  M’he esperat,  és clar,  i en dos minuts ja tenia la beguda a la mà.  M’he girat,  per tornar a la taula i…  Bam! He xocat contra un pobre avi i li he fet volar el suc de taronja pels aires.  Tot el suc pel terra,  tot,  i just davant del senyal groc on diu “perill,  terra mullat.  Rellisca”.
Ironia….
M’he disculpat deu vegades,  i he demanat un suc de taronja de nou al caixer,  que seria de franc un altre cop. Tothom em mirava,  o m’ho semblava.  Així que,  cap baix he tornat a la taula a seure i finalment menjar quelcom,  i intentar relaxar-me. Però la taula estava neta com una patena! El segon caixer,  avorrit,  m’ha tirat l’hamburguesa i mitja i les patates de franc.  I el diari gratuït.
Amb la panxa ressonant-me buida he marxat del lloc, amb la beguda a la mà,  a plorar en un racó.

La resta del dia ha anat bé!

Fotos i vídeos:

 

Share

Comentaris | Comments

comments

Powered by Facebook Comments

1 comment to Una foto entrenyable, una orquídia i un mal dia per dinar

  • Jordi

    Jajajaja aquestes coses has de dir que ho has vist d’un amic i no pas dir que t’ha passat a tu… Quin fart de riure.. Cuideu-vos

Leave a Reply

You can use these HTML tags

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

  

  

  

*