Aliment de Malpolon monspessulanus

A Castellbisbal, l’Albert Escayol i jo ens vam trobar una serp verda (Malpolon monspessulanus) de més de 160 cm de llargada, mascle, amb l’hemipenis fora, i amb la panxa ben inflada. Amb ajuda d’un bisturí que algú duia vam obrir-li la panxa per veure què hi tenia: una cria de conill, de la mida d’un esquirol adult.

Fa uns quants anys (cap al 1997) vam trobar una serp verda, més petita que aquesta, tallada pel mig a les vies del tren de Castellbisbal (a Ca n’Esteper). A dins hi tenia una garsa adulta!! llàstima que en aquella època no teníem càmeres de fotos…

Aquestes fotografies són del 03 de juny de 2007.

Escurçó als Alps italians (Molveno)

El passat 11 d’Abril del present any (2009) vaig anar de vacances curtes a Molveno, al nord d’Itàlia, a caminar pels Dolomites. El camí, empedrat, a mida que anava pujant es trobava més neu als cantons. A les 14.30 de la tarda la meva gossa Näuk es va endarrerir i al mirar-la vaig veure que saltava enrere :shock: … Imaginant que havia trobat algun animalet que li plantava cara vaig témer el pitjor i … sí, un senyor escurçó!

De mida força gran (uns 40 cm) i uns 3 cm bons de diàmetre,  estava arraulit en un matoll,  xiulant fortament i atacant amb la boca oberta disposat a mossegar. Sort que no va mossegar la Näuk…

No el vaig agafar però el vaig moure per a que sortís del matoll i pogués tenir una imatge decent (tot i no tenir el macro a mà ni atrevint-me a acostar-m’hi massa, ja que es llançava sense por a la càmera i tot).

No sé pas quina espècie és ja que no n’he trobat cap que s’hi assembli, així que qualsevol ajuda per a la seva identificació serà molt ben rebuda (als comentaris o al meu correu:  ramon @ malpolon . net ). Per a que us feu una idea del lloc, us deixo un enllaç  del lloc de la troballa a google maps. L’alçada aproximada eren uns 1.200 m i feia sol, i relativa escalfor. Sento no ser més detallista però ni portava termòmetre ni brúixola ni mapa…

Esplugabous al Vallès Occidental

Al Vallès Occidental hi ha una colònia relativament grossa d’Esplugabous (Bubulcus ibis), que s’ajunten cada matí a l’hivern a prendre el sol i escalfar-se tots junts en diversos punts: en teulades d’indústries, en les copes dels pins, etc. i passen la nit a raser en un escorxador, on també s’hi alimenten. Sortosament, i per ara, estan molt respectats i els permeten estar on són sense que els molestin.

Aquest és el tercer any que els veig. Les temperatures al ‘hivern són força baixes, de nit arriben al -5 ºC i de dia no passem de 10 ºC.

La fotografia és del 16/12/2007

esplugabous-canj

Pedraforca – Vistes

Demostrant un cop més (després dels alps alemanys, suïssos i italians :( ) la meva patètica forma física, vaig anar amb el meu germà a pujar i baixar el Pedraforca per la ruta típica.

Vam a arribar a quarts de vuit i el pàrquing estava relativament ple. Però no ens vam trobar massa gent fins que comença la part difícil de la pujada, on es necessiten mans i peus per seguir amunt: hi havia caravana! bé, un dels culpables en algun moment vaig ser jo mateix, per què amagar-ho ;)

Un cop a dalt (2.506 m), la vista, evidentment, és espectacular, i el temps ens va acompanyar.

La baixada va ser molt dura… per la tartera. Roques, pedres, pedrots i pedretes: ó baixes corrent i saltant ó… rodolant. Jo vaig escollir la segona, és clar.

Per cert, ni UN sol bitxo, ni un!!! només gralles de pic groc (Pyrrhocorax graculus) i corbs (Corvus cora) i una rapinyaire que no vaig saber identificar a temps…

La sortida va ser  dissabte 27 de juny. Informació de la ruta aquí i aquí (s’ha d’estar registrat però és gratuït i et mostra els punts pel gps).

Bé, aquestes fotos les dedico a mon germà Oriol per haver-me aguantat, a mi i a les meves constants queixes… ehem.

Cortals d’Encamp – Retalls

Un cop més la soledat m’acompanyava en aquesta petita excursió a Andorra, i el temps i les imatges semblaven que em fessin companyia… fins que van arribar les marmotes :D

Un pastor em va comentar que havia vist varis escurçons i que un d’ells havia mossegat a una cabra (que estaven tractant) i que els hi tenia pànic! tant per ell com pels gossos que duia, i és clar, també pel ramat. Tot i així no en vaig trobar cap, ni tan sols una muda :( Això sí, hi havia moltes sargantanes (Podarcis hispanica i alguna Podarcis muralis) i alguna granota roja (Rana Temporaria)

De ben petit, cada estiu anàvem a Andorra i un dels llocs predilectes de la meva mare eren Els Cortals d’Encamp (i no ho he sabut fins ara quan li vaig preguntar sobre el lloc…), així que a ella li dedico.

Sant Boi de Lluçanès 2009 – Retalls

El dissabte 6 de juny, a mig matí se’m va ocórrer anar a voltar per llocs on havia anat de petit, i vaig anar a petar a Sant Boi de Lluçanès. Després de perdre’m dues vegades vaig arribar a la zona on havia vist la serp de collaret (Natrix natrix), i recordo (devia ser l’any 1987) que hi havia pescadors en aquelles basses petites pescant peixets (no sé pas l’espècie), i de tant en tant treien alguna serp.

Aquesta vegada no hi va haver sort, no vaig trobar cap rèptil, només la granota verda (Pelophylax perezi) , i cap-grossos que encara he d’identificar perquè no en vaig poder agafar cap :(

Bé, aquí deixo una mostra (retalls) d’aquell paratge. Moments de soledat, tranquil·litat, en què pots gaudir del silenci i endinsar-te a dins de tu mateix per descobrir-te, de bell nou, un altre cop…

Marmotes – Andorra

Vés per on, el cap de setmana passat, mentre pujava entre les roques dels Pirineus andorrans, i just quan anava a aturar-me a descansar un moment, aquests tres “bitxos” es van posar a mirar-me i a jugar entre ells una bona estona, fins que van passar per allà a prop més humans i un d’ells va fer el xiscle agut i llarg i van córrer a amagar-se. Va ser una estona meravellosa.

Això sí, ni un escurçó, però moltes sargantanes! com sempre.

Per cert, a vegades, per veure marmotes, no cal pujar 2000 metres als Alps ;) Apareixen quan volen… Però va valdre la pena, oi? …

El gaig

Fa tres anys, aproximadament, que vaig veure per primera vegada un gaig  – Garrulus glandarius – a prop de casa meva. El vaig sentir cantar i després vaig veure’l volant travessant un camí i vaig poder veure el blau tan bonic de les seves ales. Em va impressionar molt, la veritat, i vaig decidir fotografiar-lo. I vés per on, em va costar tant que fins el dia 29 de desembre de 2007 no ho vaig aconseguir. I no va ser per què no me’l trobés força sovint, sinó perquè sempre fugia a dins un terreny on no hi podia accedir i es quedava per allí. Per la zona sud del Vallès Occidental, fins ara, no se n’havien vist masses, almenys per les referències que en tinc de la gent què hi viu, però d’ençà dos anys se’n veuen més sovint, i aquell dia en vaig veure quatre, tots junts, espantant o bé espantats d’una parella d’aligots comú – Buteo buteo – , que volaven per la mateixa zona. També hi havia algunes garces – Pica pica – , molt comunes per aquests contorns.

Bé, la fotografia més maca que vaig poder aconseguir és aquesta (cliqueu per engrandir):

gaig