A la galeria:

23

A Instagram:

Perú – Si tot va bé

Warning: mysql_get_server_info(): Can't connect to local MySQL server through socket '/var/run/mysqld/mysqld.sock' (2) in /htdocs/public/www/blog/wp-content/plugins/xml-google-maps/xmlgooglemaps_dbfunctions.php on line 10 Warning: mysql_get_server_info(): A link to the server could not be established in /htdocs/public/www/blog/wp-content/plugins/xml-google-maps/xmlgooglemaps_dbfunctions.php on line 10

Si tot va bé.

Aquesta és la frase que durant cinc dies més he fet servir. Vaig venir a Salvación amb la intenció de visitar els Matsiguenka, una comunitat indígena, comunicada és clar, on en Benjamín, un dels membres, m’havia convidat. Us podeu imaginar les ganes que en tenia!

Però no és gens fàcil arribar-hi. Hi ha vàries combinacions, però poder fer-les coincidir per arribar a destí no és gaire factible pel que has d’esperar l’oportunitat i el moment.  I aquí estic ara (dilluns 13 tarda), escrivint mentre espero un tot terreny, sol com un mussol, i creuant els dits per a que tot vagi bé i pugui arribar a destí.

Durant aquests cinc dies anteriors he estat a Chaska Wasi, a Salvación,  on la Mari m’havia convidat. La Mari és la responsable del projecte de Chaska Wasi, del que, quan torni, us donaré més detalls. Per ser breu, explicar que és una llar d’estudiants de nens i nenes de les comunitats indígenes i alguns locals, els quals no poden permetre’s el luxe d’anar a escola o bé viuen massa lluny i els pares no els poden dur però volen que estudiïn. Així doncs, a la casa els hi donen un lloc on dormir i menjar cada dia, així com ajuda extra escolar, roba, etc.
Ja sabeu que jo prefereixo viatjar per veure animals i no vull saber res dels humans ( 😛 ) però l’experiència ha estat al·lucinant!

Els primers tres dies vaig anar a buscar animalons, tot i que ben pocs n’he vist, però per sort alguns han estat nous i sorprenents… com per exemple un “armadillo”, el S*** un ocell ben original, una serp per identificar i un mamífer per identificar (com una fagina però més ratuda).

Dissabte però,  em vaig adonar que els nens tenien bicis i no les usaven perquè estaven trencades, així que vaig passar el matí arreglant-les. De quatre en vaig muntar dues. La cosa no va ser fàcil car no tenia eines i havia d’arreglar frens i canvis dels que tampoc tenia recanvis… però almenys a la tarda ja van poder pedalar!!!
Ara quan torni intentaré arreglar els ordinadors, espero tenir prou temps…

Sobre els nens: són una passada. Són llestos, entremaliats, curiosos, i mooolt carinyosos; com tots els  nens, vaja, però molts d’ells amb un passat dur i trist, però tot i així són alegres i molt agraïts. Una de les coses que em sabien greu era pensar que els nens veuen arribar i marxar molta gent nova, gent que els ajuda i els fa riure. Jo creia que veure marxar aquesta gent que ve a ajudar era trist  per a ells, però he vist que no. Per a ells és una cosa natural, estan ben acostumats i sempre estan alegres per conèixer molta gent. Quan marxi jo, però,  estaré trist.

La sort va fer que coincidís les festes del dia de la mare amb la meva visita, així que vaig poder participar en les activitats, des de la distància és clar. Van jugar al futbol, van recitar poesia, van ballar, van preparar menjar… tota una festa! Veure tots els nens i mares junts era impressionant i tothom estava ben alegre, s’encomanava. Jo des d’allà pensava en la meva mare i li agraïa tot el que ha fet per a mi, fins i tot ara, sent un nen gran de 32 anys 😉

El dissabte al matí però, em va ocórrer una anècdota memorable. Estava dormint, eren quarts de sis, i un dels nens em va despertar, dient-me que l’Anna m’esperava. L’Anna és una biòloga del centre d’interpretació, que el dia anterior havia conegut però sense temps per parlar. Sorprès, em vaig vestir pitant, em vaig rentar la cara i vaig anar a trobar-la. Recent llevat estava ben “empanat”… només veure’m em va donar els bons dies, em va dir que teníem pressa, que anàvem a la ràdio a fer-me una entrevista sobre serps. Tot sorprès vaig dir, gairebé sense veu, que endavant. Aleshores em va donar unes claus i em diu que apa, porta tu la moto que és molt grossa i la carretera perillosa…. Bon dia!
Aleshores sí que em vaig despertar!! Per sort encara recordo com es porta una moto i vam anar a la ràdio. Allà va ser tot massa improvisat, tal i com havia començat el dia, però va anar força bé! Llàstima no tenir ho gravat! No sé si la meva veu es  va sentir o bé si vaig ser capaç de transmetre el que volia – que la gent no mati les serps si no són verinoses i no estan a prop de les cases -, però ho vaig donar tot a pesar de la meva vergonya de parlar a l’aire 😛

La tarda de nou amb els nens, arreglant de nou les bicis que no havien resistit… Per acabar, a la nit, un bingo, on la sort em va somriure i em va tocar un lot de menjar que vaig portar tot cofoi a la casa per a tots els nens 😀

I res, diumenge, de pluja, m’esperaven per fer una excursió però vaig estar amb febre i al llit tot el sant dia! Una pena….

+++++++++

Avui ja és dimecres, és el segon dia que estic visquent i convivint amb la família d’en Benjamín,  de la comunitat nativa dels Matsigenka.
L’arribada va ser espectacular. 4 hores de viatge en 4×4 per unes carreteres força perilloses, després em van deixar sol solet enmig d’un poble petit (Itahuania), amb la missió de trobar algú que em volgués portar cap a Edén… i una moto va arribar!

La sort, o la mala sort, va fer que tingués una entrada molt extravagant. Per poder arribar a la comunitat has d’agafar una barca i que et duguin fins la platja on comença el camí cap al poblat. Jo no en tenia ni idea, només en sabia el nom del lloc on anava, però cap més indicació ni orientació. Has de confiar en la gent per a que t’ajudin o anar esperant alguna bona ànima com feia jo…
Així doncs, vaig preguntar si algú anava cap allà però tot eren colons i ningú hi anava, excepte pagant, com a tot arreu. El preu no era desorbitat però no volia pagar tant, així que vaig decidir esperar que arribés algú que fos d’allà.  Esperant vaig aprofitar per xerrar amb els serradors i així conèixer la seva realitat. Com sempre, molt treballar per pocs diners….
De sobte va arribar un “peque”, una barca petita, i sortosament pilotada per algú de la comunitat.  Corre que correràs vaig anar a cercar-los quan paraven al “port”. Vaig explicar on anava i els hi vaig demanar si podien dur-me. Em van dir que i tant, però que m’esperés mentre compraven benzina i anaven a pescar. Unes tres o quatre hores. Doncs res, a esperar s’ha dit… Acte seguit vaig anar a la platja, a seure mirant el “Madre de Dios”, i així perquè sí, la càmera va caure a terra i vaig trencar la pantalla. Frustrat vaig seure i vaig intentar no pensar-hi més i gaudir del paisatge. Al tres quarts d’hora, veient que la barca seguia allà, i jo estava avorrit, vaig anar a xerrar amb el fill, en Leo. Allà em va explicar la seva vida d’adolescent (té 17 anys i viu a Cusco però ara visitava la seva mare) i vam xerrar de les ciutats. Veient que anava per llarg em vaig atrevir a preguntar si podia anar a pescar amb ells en comptes d’esperar sol a la platja amb aquell sol que queia i sense opció a fer res més… altre cop vaig estar de sort i vam anar riu amunt (el Madre de Dios) amb la barca, un gos, els tres natius i el català xerraire acoblat!
Mitja hora navegant i vam aturar la barca, vam sortir a la platja i em van donar fil i ham;  em van dir que anés a caçar aranyes sota les pedres. Apa, ara sí, fora tonteries i a treballar, car el peix d’avui era el dinar i sopar d’ells, i que menys podia fer per ells. Aixeca pedres i cerca aranyotes, troba’n una, agafa-la amb la mà i clava li l’ham! I així  va ser.
Després vaig llençar fil i aranya al riu i a esperar. Mai havia pescat de debò. La primera aranya va ser devorada per peixos més llestos que jo, que era ben innocent. Ells mentre reien i reien veient-me amb les xancletes dins l’aigua, amb la gorra i tot vermell (ah, he oblidat comentar que pel camí vaig perdre una bota, pel que ara només anava en xancletes o mitjons per la selva). Al segon tir, en quinze segons, el fil ja tibava… ostres! Tiro fil amunt i vés per on un peixot de vint centímetres havia mossegat l’ham! Crido a la dona, que bé tot rient veient-me tan alegre, agafa el peix,  li treu l ham i me’l mostra. Sorprès li veig unes dents enormes, afilades, de tauró… què coi és això?  Un wasako!!!!  Com una piranya! I jo pescant dins el riu tranquil·lament amb les cames fins les cuixes… i així vaig seguir una hora més! Tot cofoi amb la meva pesca vam anar a l’altra riba a provar més sort però només em va somriure a mi, car la dona em va avisar que hi havia una serpeta sota la barca. Vaig saltar i la vaig agafar i de cop em vaig veure sol mentre la resta de la família esperava darrera la barca amb cara de por mentre em maleïen en la seva llengua! Foto ràpida i serp al riu de nou i tots amics de altre cop 😉

Un cop acabada la tasca ja vam començar a baixar el riu, camí finalment de la comunitat.  Meravellat viatjava davant la barca, amb els ulls com taronges observant o gravant en la meva meva ment els paisatges que des de tan petit havia somiat veure.

No sé pas com s’orienten al riu però vam arribar a una platja i vam aturar la barca. D’allà tocava caminar selva endins una horeta, carregat amb la motxilla i una bombona de gas de quinze quilos…. a patir esquena!

Caminant selva endins em sentia bategar el cor d’emoció mentre la selva s’espessia al meu voltant i tot es tornava més verge. Havia arribat.

++++++++++++

Si tot va bé demà surto en barca, i si tot va bé un cotxe em portarà de tornada al meu destí…
Altre cop  hem de fer coincidir els impossibles per tal de viatjar. D’altra manera, em puc quedar aquí una ben bona setmana esperant una oportunitat per sortir…. així doncs espero que demà sigui un bon dia, com l’arribada. I mentre espero la son, explico com ha anat:

Avui hem fet un sopar de comiat on m’han agraït la meva visita… a sobre! M’han tractat tan bé! M’han donat un sostre on dormir, he menjat del seu plat, m’han presentat a tota la seva família, i m’han explicat tot el que hi ha hagut temps d’explicar.  Ara per fi, ja he complert un altre dels meus més antics somnis. Gràcies.

He dormit com i amb ells,  se m’han tret tonteries del menjar, he hagut de caminar en mitjons (he perdut una bota pel camí… ), m’he rentat amb ells, i en resum, he hagut de conviure i adaptar-me de totes totes. Prova superada. Creia que aquestes coses em costarien però em vaig de deixar anar i deixar-me dur pel lloc on era, i tot ha anat  rodat.
Caminar en xancletes o mitjons per la selva crec que és el que més m ha costat. Sembla una tonteria però ela meus peus no estan adaptats a caminar sense sabates i menys per la selva.
El menjar ha estat a base de yuca, peixets, algun ou, plàtan i papaya o coco. Tot boníssim i sà. Menjant amb les mans s’assaboreix tot molt millor. Els bacteris m’han respectat i la meva panxa està perfecte.
La dutxa és al riu, ara fangós i poc profund, on ja el primer dia vaig caure-hi i ja tinc un dit del peu ben blau. Encara riuen…

Cada família viu en una àrea amb tres o quatre cabanes i un menjador central. Tenen la seva chacra (zona de cultiu ), les seves gallines, i el seu jardí. Visitar totes les cases són dues hores de camina enmig la selva, endins. No vaig anar mai sol car us asseguro que encara estaria cercant com tornar a casa d’en Benjamín….
Sovint estan de visita a casa ela familiars o amics, bevent masato, yuca fermentada. És com la cervesa a casa nostra,  però en beuen en més quantitat. És més suau però més espès, i omple bé. La ressaca però al dia següent….

Caminar per la selva amb els indígenes és brutal. Són sigil·losos, ràpids i veuen totes les petjades i les interpreten al segon. S’orienten no sé com, però és espectacular.
La llàstima és que a l’estar de convidat no podia anar-me’n a buscar animals ja que volia conèixer la comunitat i la seva manera de viure. I ho vaig fer.

El que sí vaig poder fer, a part de pescar, és usar l’arc amb el que cacen. Sense caçar. L’arc és gran, dur, fort i amb unes fletxes llargues i mortíferes. Vaig practicar amb en Becker a fer punteria. Gairebé matem dues gallines i un veí.

++++++++++

Avui ja és dijous, i encara segueixo repetint-me el “si tot va bé”. He sortit aquest matí a quarts de sis amb una barca fins a Edén. Allà he pogut agafar una moto fins a Itahuania, on ara estic escrivint, i aquí és on ara estic esperant algú que vagi cap a Salvación, cosa que és força complicat ja que  no hi ha horaris i ningú espera, pel que si perds l’oportunitat has d’esperar fins al dia següent i creuar els dits. I així estic. Per a mi esperar no és pas problemàtic, però el que m’empipa és que per esperar m’he d’estar en un banc no sigui cas que passi algú i jo estigui buscant serps. Podrien  passar setmanes si deixo escapar un cotxe!

M’han dit que potser a les cinc surt un cotxe,  però potser no. Si no surt fins demà no hi ha res a fer així que tocarà fer nit en una pensió de llenyataires…
Per fer temps i aprofitant que qualsevol cotxe ha de passar per la carretera he decidit fer un tomb de dues hores i mitja i així busco bitxos. La calda que cau és maca i amb les xancletes i les pedres és un plaer. Per sort he trobat un grup de caputxins i hem estat observant-nos una bona estona.  No sé què deuen pensar de mi però por no em tenien…

Passada l’estona ja he tornat al poble i m’he assegut a un banc d’una casa amb dos serradors. Ara vaig calant als serranos. Els encanta tallar arbres i riure s dels indígenes.

Així he estat dues hores més. Aleshores un dels dos m’ha dit que anava a Pilco i em podia portar!!  Li dec haver caigut bé. Hem negociat el preu i hem arribat a un acord així que m’he preparat per a… 3 hores en moto!! Som hi que encara anirà tot bé i acabaré dormint en un llit… mmmm!

Dues hores després ja érem en marxa. Tota una experiència de nou viatjar tres hores de paquet amb un desconegut per una carretera bestial i creuant elm riu vàries vegades… però ara sí, ja sóc a Salvación sà i estalvi, en temps record, havent aconseguit fer coincidir els transports gràcies a la sort i el bon temps.

I ara sí, tot ha anat bé!!!! Bona nit!

Pel camí he perdut la gorra i he recuperat la bota 😉


Pujat en directe des del mòbil !

Share

Comentaris | Comments

comments

Powered by Facebook Comments

8 comments to Perú – Si tot va bé

Leave a Reply

You can use these HTML tags

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

  

  

  

*