A la galeria:

15

A Instagram:

Perú – La selva plujosa II

Warning: mysql_get_server_info(): Can't connect to local MySQL server through socket '/var/run/mysqld/mysqld.sock' (2) in /htdocs/public/www/blog/wp-content/plugins/xml-google-maps/xmlgooglemaps_dbfunctions.php on line 10 Warning: mysql_get_server_info(): A link to the server could not be established in /htdocs/public/www/blog/wp-content/plugins/xml-google-maps/xmlgooglemaps_dbfunctions.php on line 10

Aquesta entrada, originalment, era un correu electrònic per a la meva família i amics, però sabent que em deixaria a algú, he decidit publicar-lo aquí. Així que avui tracto només temes anecdòtics i personals.

Avui (22 d’abril de 2013) m’he adonat de dues coses que, si per bé que ja ho sabia, se m’han constatat d’una manera força directa: la selva, i la muntanya, és perillosa però els humans encara ho són més.
Fa uns dies va arribar a la reserva una  herpetòloga, i com que la nostra “missió” és trobar totes les serps que podem, sovint anem a buscar nous camins i nous llocs on creiem que és més probable trobar-ne.
Així doncs, avui li he proposat d’anar a trobar una nova zona, un camí fàcil per on no hi passa massa gent, i d’allà anar trobant altres punts d’interès. Hem anat fent caminets (on hem trobat només un picasoques ben gros), i just després d’una casa de fusta, on hi viuen dues dones, hem decidit baixar un camí per tal d’arribar al riu per l’altra riba (avui hi estava ben entossudit). Era un camí força estret, molt tapat per la vegetació, on hem començat caminant drets i hem acabat anant arran de terra ben ajupits, però seguíem endavant ja que el camí estava trepitjat. Doncs bé, just al cap de poc de baixar, he trepitjat una pedra que no estava prou fermada al camí, i hem rodolat avall (la pedra i jo)! Avall, un desnivell molt pronunciat, només hi havia bambú autòcton (aquí li diuen “paca”), amb unes punxes ben punxegudes, valgui la redundància, amb el terra ple de roques, que baixava una vintena de metres… ja us podeu imaginar el meu ensurt en veure’m que anava muntanya avall 🙁 però la sort avui m’ha tornat a acompanyar, i en un intent desesperat he mogut els braços i he enxampat una branca on m’hi he aferrat amb totes les meves forces, i així he quedat penjant uns segons, blanc, amb l’adrenalina donant-me les forces per tornar a lloc, sa i estalvi! Però, vés per on, en la branca hi havia unes quantes formigues, amb gana, que ràpidament s’han enfilat a la meva mà i algunes d’elles han volgut tastar la meva carn. He hagut de picar de mans ben fort i forces vegades per tal que marxessin totes… Un cop tot en calma, la Marie-Pauline no sabia si riure o aplaudir-me (jo hagués rigut de mi mateix…), m’he calmat, he maleït les roques i les formigues, m’he assegurat tenir-ho tot a lloc, i hem prosseguit. A poc a poc, car el camí es tornava força complicat, seguíem avançant fins que hem sentit una dona cridar ben fort, en Quechua,  que no entenia res de res; ens hem mirat preguntant-nos si allò anava per nosaltres o no, i pensant que potser estàvem entrant en una zona privada, hem cregut prudent pujar de nou per veure si allò era un avís. Altre cop amunt, ens hem topat de cara amb una dona “serrana”, la mestressa de la casa que feia res havíem passat, que ens mirava i ens parlava tota nerviosa. Aleshores li he parlat en castellà, per veure si podia treure’n alguna cosa, i ella, escueta en paraules, m’ha explicat el tercer i pitjor perill: aquell camí estava ple de trampes per caçar animals (picuros, tigrillos o jaguar si s’escau…), trampes ben camuflades, i que de saltar, ens hagués ben tallat la cama…!! altre cop la meva cara s’ha empal·lidit, ens hem mirat espantats, amb una suor freda al front, dibuixant en les nostres ments les nostres pobres cames tallades… Aquí poca broma amb els caçadors!
Ens hem acomiadat de la dona, tot donant-li les gràcies per avisar-nos, i hem fet el camí de tornada, per relaxar-nos i, ara sí, riure’ns de les aventures que acabàvem de passar i alegres d’estar tots dos en una sola peça.

Bé, aprofitant que avui he volgut escriure això, actualitzo una mica la meva estada en la selva plujosa del Manu, a Chontachaka: com vaig explicar, intento sobretot encarregar-me de monitorejar animals cada dia, així que m’emporto alguns voluntaris per diferents “trochas” i intentem, silenciosament, trobar el màxim d’animals possibles, sobretot micos, tot i que jo miro més les granotes, gripaus, sargantanes i serps, per variar. Durant aquest mes, he tingut força poca sort en el tema de les serps, tot i haver trobat dues espècies d’escurçons com vaig explicar. Però vet aquí que un dia, finalment, se’m va creuar una serp, que de primeres em pensava que era un altre escurçó, però un cop ben mirada no ho era, i ràpidament vaig córrer a agafar-la: era una colobra verda, amb la panxa groga, aquí li diuen  “chicotillo” (en llatí és una Chironis multiventris). Era molt agressiva, intentant mossegar-me tota l’estona, però en el fons només volia espantar-me. Així doncs la vaig agafar i la vaig portar davant els voluntaris per a que la veiessin i després explicar-los les diferències entre escurçons, colobres, serps coralls, serps arborícoles i boes. Parlant amb Don Mario, vam decidir deixar-la al jardí per a que s’encarregués de les rates que de tant en tant ronden les nits al voltant dels dormitoris. Gràcies a això, l’hem poguda veure unes quantes vegades més!! és ben bonic poder veure-la passejant pel jardí 😀

Sobre els micos també estava una mica empipat, car sempre que he fet les sortides no n’he trobat i en canvi, altres grups, anant sols i fent força fressa, n’han pogut veure … Però un dia, finalment, la sort apareix i en una de les sortides vaig aconseguir veure’n tres grups diferents! Els primers van ser Caputxins marrons, un grup de 5 amb una cria, que vam poder gaudir-ne uns bons deu minuts mentre ens miraven i anaven fugint. Ben content vaig seguir la ruta, i al cap d’una hora vaig veure un arbre on les branques es movien sense haver-hi vent. Vaig aturar el grup i vam intentar veure si era un ocell o un mico. Finalment era un mico, un “choro” mascle, ben gros, gris bru, com un ós petit, que feia soroll i ens llençava branques per a fer-nos allunyar. Suposant doncs que la família deuria estar a prop, vaig decidir donar una mica de tomb per obrir distància i intentar no molestar-los, però tenint una visió dels arbres que ens permetés veure’ls… i premi de nou! Vam poder gaudir de mitja hora veient com els “choros” s’alimentaven, passejaven per les branques dels arbres, com cuidaven les cries, com aquestes es movien lliures per les branques més fines i jugaven… tota una experiència!
Tot i que els micos no semblaven assabentar-se de la nostra presència o bé no els importava degut a la distància que hi havia, vaig decidir marxar i assegurar que no els molestéssim. Vam seguir caminant la “trocha”, fins al final, vam descansar i vam emprendre el camí de tornada. La sorpresa va ser que al cap de poc ens vam trobar de nou el grup de “choros”, que travessaven el camí, amb tota confiança. Ens vam aturar, vam tornar a gaudir-ne, i vam tornar a deixar-los en pau aprofitant la confiança que ens havien regalat! espero poder-ho repetir!

De sargantanes n’hi ha poques. Algunes són hiper ràpides, altres es camuflen als troncs dels arbres, altres són petites i gairebé no es veuen. De llangardaixos grossos només he pogut veure’n un, un “Tupinambi”. L’he trobat dues vegades al mig de la carretera mentre anava en taxi: és un tros de bitxo, negre i groc, que camina aixecat sobre les potes, molt senyorial (com un varà), però una mica tonto perquè la segona vegada es va llençar contra el cotxe (aquí són “carros”) i gairebé l’aixafem si no arriba a ser pel crit que li vaig fúmer al pobre conductor (l’Hugo, un home ben esplèndid que sempre m’explica com va el món i com viuen aquí, em porta arreu i sempre està somrient!).

Més animals: ahir a quarts de dues de la matinada, vaig sentir el crit d’una voluntària, i com de cop s’encenien totes les llanternes. Era una “paca”, una mena de rata grossa, amb taques blanques, que havia vingut amb una cria a cercar menjar per sota els dormitoris. Va marxar tan tranquil·la. Després, la mateixa noia (Marie), em deia que sentia un gat grunyir… vés a saber què més hi havia rondant i perseguint la pobra paca 😛

Ahhhh, i el més emocionant va ser quan en Don Mario em va cridar per anar a veure una cosa, a la riba del riu. Corrent i il·lusionat (sempre em dóna bones sorpreses), vam a trobar petjades de… jaguar! llàstima que no puc pujar ara la foto, però era gairebé tan grossa com la meva mà. Vam seguir el rastre, que es dirigia a un bosquet en una illeta del riu. D’allà no vam trobar més petjades de sortida, pel que vam suposar que hi era amagat. Però és clar, a veure qui s’atreveix a ficar-se allà dins… ningú. Però a la nit, amb l’Òscar, un català de Granollers, vam anar a veure si érem capaços de trobar-lo, cagats de por, això sí 😛 però res, ell és més llest que nosaltres i probablement ja deu ser selva endins. Però ningú em treu la il·lusió d’haver vist aquell tros de petjada!

I bé, sobre animals crec que està tot dit per ara (ja he pogut fotografiar el colibrí!). No hi ha tant bitxo com creia, i és força difícil trobar-ne més, a veure si m’escapo sol més sovint, i amb sigil i paciència surten.

Pel que fa a les persones, més o menys tot continua igual. Vaig coneixent i entenent a la gent local, i ells a mi, és clar. És força divertit escoltar tot el que tenen per explicar! Tinc la sort de que al poble hi viu un mallorquí (el Senyor Josep) i la seva muller, la Pilar. Aquesta és lingüista, i està duent a terme l’estudi de totes les llengües del Perú. És molt interessant escoltar tot el que sap, i aprofito quan hi és per preguntar-li tot el que m’inquieta sobre les comunitats indígenes de la zona. Ja us explicaré, ja, perquè  m’he endut alguna sorpresa 😉

Per últim, explicar que no estic fet per ser vegetarià…  Aquí la cuina és vegetariana, i ni peix ni carn. Al principi tot content (ja vaig dir que la cuinera, Gloria, fa uns menjars boníssims), però aquesta última setmana estava molt cansat cada dia, apàtic (sí, a vegades sóc gandul, però no cada dia!). Sorprès i alhora enfadat, car no estava malalt, diumenge vaig decidir anar a un restaurant i menjar-me un bon filet de porc, amb pasta i una senyora cervesa. A més, vaig comprar ous, alvocats i alguna coseta més per fer-me un bon sopar. Vet aquí que avui dilluns he tornat a recuperar el meu ànim, tinc les forces reposades, i torno a ser jo! Això no és pas una crítica al menjar vegetarià, sinó que he comprovat que necessito menjar de tot (excepte maionesa…).

Fins ara!


Pujat en directe des del mòbil !

Share

Comentaris | Comments

comments

Powered by Facebook Comments

6 comments to Perú – La selva plujosa II

Leave a Reply

You can use these HTML tags

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

  

  

  

*