Perú – La selva plujosa

Bé, bé, bé… ja sóc a la selva. De fet ja porto aquí dues setmanes i mitja, que han passat volant! Per ara estic molt bé, però adaptant-me encara als canvis: calor,
humitat, aïllament, parlar anglès tot el sant dia… i els mosquits. Fins ara no he pogut connectar-me prou temps per escriure, i de fotos… no en podré pujar
cap perquè la connexió és taaaaant lenta, que és totalment impossible 🙁

L’arribada va ser tot un món: Dimarts 19 de març em vaig posar en camí. Em vaig llevar amb un refredat dels bons, així que començava malament… A més a més,
m’havia cremat la cara a l’excursió anterior a Cusco, així que estava fet un drap… Vaig haver d’esperar tres hores en un racó allunyat de la ciutat, ja que el
taxi s’havia d’omplir (són unes furgonetes Hyunday H-1, on hi caben 8 persones). Vaig passar l’estona intentant no adormir-me per tal de no perdre el taxi, pel
que em vaig acabar de llegir el llibre que l’Albert em va regalar. Tot i així, em van sobrar un parell d’hores que no sabia on ficar-me, amagant-me del sol i
suportant mosques i son. Finalment el taxi era ple i ens disposàvem a marxar!! Tenia per davant vuit hores de trajecte, i només pensava en dormir… però era
impossible és clar. Només patia per veure amb qui seuria i com em faria passar l’estona. I la sort em va somriure! un home gran es va seure al meu costat, i al
cap d’una estona callats ja no podia més i em vaig presentar… i l’home, encantat: va començar a explicar-me coses i històries sobre els inques, la seva visió,
recitant-me poesies, explicant-me els llocs, etc. Una meravella!!! Les primeres quatre hores es van passar volant, però a la parada del mig (Paucartambo), va
baixar i ens vam acomidadar. Aleshores va pujar una noia, la qual em va demanar permís per seure davant amb mi, li vaig dir que sí però a condició que m’expliqués
històries… i vaja si ho va fer! era la professora del poble on som, Chontachaka, i em va explicar de tot. I jo feliç, és clar.

A les quatres hores, i després de passar per unes carreteres ben perilloses, finalment vaig arribar a destí. El conductor es va esperar fins que la gent de la reserva em va veure (ja era nit fosca i feia senyals amb la llum per tal de fer-me notar), i aleshores va marxar. A peu de carretera hi havia un camí que vaig
baixar i de cop em vaig trobar amb sis persones que em donaven la benvinguda… havia arribat! La primera sorpresa era que per arribar al lloc on sóc, s’havia de
creurar un riu amb una “oroya”, que és un fil de ferro on hi penja una cistella, i estirant una corda arribes a l’altre riba. Impressionant. La llàstima va ser
que era de nit i no veia el perill sota meu… ara però ja m’hi he acostumat, i hi viatjo com qui creua un pont.

A la reserva hi havia 23 persones, que vaig conèixer totes de cop i es van quedar mirant-me esperant que em presentés i els expliqués coses… amb el nas vermell
i pelat, el refredat, el cansament i l’anglès rovellat va ser tot un esforç… tot i així, em van donar de sopar. Ben aviat vaig anar a dormir, expectant per el
dia següent.

L’endemà, ja situat, em van començar a explicar què feien, què volien de mi, i què hauria de fer:

En aquesta reserva es fa reforestació d’arbres de la selva plujosa, ja que fa uns anys aquests terrenys eren dedicats a l’agricultura i s’havien talat els arbres per aprofiament fustaners. Actualment està tot en procés de creixement, pel que el que faig és seguiment del creixement dels arbres, replantació de plantes mortes, vigilar els
paràsits i malalties, etc.

La següent tasca, i de la que més gaudeixo, és la de fer monitoreig d’animals: agafo quatres voluntaris i marxem a fer camins (aquí en diuen “trochas”), i intentem veure tots els animals que podem. La gent tenia molta expectació en la meva arribada, i per ara em tenen com un atractor de serps…

Aquestes dues tasques les faig durant el matí, abans de dinar. Les tardes són lliures i jo les dedico a gestionar la reserva, que és la tercera tasca que tinc. He
de parlar amb la cuinera (la senyoreta Glòria, que fa uns menjar vegetarians impressionants!), amb Don Mario, que s’encarrega de les tasques de manteniment, amb
l’Augusto que m’ajuda en tasques de reforestació i buscant micos, i amb l’Herminia, que fa tasques de gestió a la reserva. Encara que sembli mentida, hi ha la
tira de coses a fer i a organitzar, així que els dies els tinc ben plens!

Una altra cosa que m’ha tocat fer és la de traductor, ja que la majoria de voluntaris parlen anglès i no s’esforcen massa en aprendre castellà. A mi ja em va bé, però.

Doncs bé, ara que ja porto uns quants dies, i veig la feina amb perspectiva, podria resumir-ho com una casa de colònies per a gent entre divuit anys i cinquanta cinc, on la meva feina és fer de monitor de les activitats, vigilar que no facin res inapropiat, explicar històries de la natura, i gestionar una mica de tot. La sort és que sempre vaig a buscar animals, però la cosa no és tan fàcil com creia!!
Per ara m’he trobat ja amb 5 serps, totes elles escurçons, mortals, així que no n’he pogut agafar cap i “jugar-hi”, però sí que els  he hagut d’agafar i allunyar-los de la reserva, ja que són animals perillosos. La gent local, quan veu un escurçó (hi ha la “jergón”, la “loro machaco” i la “Shushupe”), directament els hi tallen el cap. Jo les porto lluny, a l’altra banda del riu i llestos. Em miren malament, perquè per ells és un perill per a la seva família, però igual que jo els respecto ells ho fan amb mi. Aixó sí, sé que si ells troben primer la serp, ja està llesta. El problema és que sovint confonen les espècies.
De llangardaixos ja n’he vist alguns, un d’ells que no puc identificar. Són molt ràpids, i quan n’agafes un no s’estan pas quiets, sinó que comencen a girar sobre ells mateixos per a poder marxar. Quan veuen que no funciona, es fan els morts, i és divertídissim 😀

D’amfibis ja he vist unes quantes espècies diferents de granotes i dues de gripau. No se’n veuen tantes com pensava, però insistint se’n troben forces! Un dels gripaus que he trobat és el doble de gran que la meva mà, impressionant. Ronda cada dia a prop del refugi… és digne d’admirar.
Evidentment he fet fotos de tot, però m’hauré d’esperar a la tornada o bé quan vagi a una ciutat.

De mamífers també he vistalguna coseta: dos porc espins, grocs (al·lucinants), un Picuro (una mena de rateta grossa), i caus d’armadillos. Mica en mica.

I d’ocells… ufff, n’hi ha tants! el que més gaudeixo són els colibrís, però d’oriols, garces i rapinyaires n’hi ha molts, però tinc la costum de mirar més al terra que al cel… així que me’n perdo alguns 🙁
Ah… i d’insectes també n’és ple!! aranyes de tot tipus i mida, insectes pals de tots colors, escarbats, formigues bala (isula), formigues talladores de fulla (Cuquis), mosques i mosquits, etc. etc. etc. 😛

Per ara, encara estem a l’estació plujosa, pel que cada dia plou, alguns dies força, i a les nits sovint hi ha unes tempestes impressionants! Però aviat serà l’estació seca, sortirà el sol, i espero així veure més serps i no estar tot el dia moll, que encara porto la galipandria a sobre!!!!

Les excursions, tot i que són curtes -no més de dos quilòmetres i mig-, les fem en tres hores, ja que anem caminant poc a poc, mirant-t’ho tot, i gaudint. A més a més, hi ha uns desnivells brutals, i amb la humitat que hi ha et canses força ràpid, i vas tot el dia empapat de suor. Tot i així és un gaudi ser aquí, eh!
A més a més, hi ha molts riuets i sovint hi ha cascades dignes d’anuncis de xampús, i pots estar mirant l’encant del lloc durant hores.
Anem sempre amb botes d’aigua, fet que et deixa els peus destrossats fins que hom s’hi acostuma… però realment és indispensable dur-ne, ja que el perill de les serps i els constants rius que travessem fan que sigui el millor calçat.

La gent: com us deia, és com una casa de colònies, ple de gent, amb ganes de treballar una mica a la selva, sentir-se bé, però també gaudint de vacances, tot i que el lloc no hauria de ser ” de vacances”. Tot i així, hi ha molt bona voluntat per part de la gent, molt interessada en veure animals, reforestar i entendre què és la selva.
A les tardes, que és lliure, es xerra pels descosits i com que tothom és d’una cantonada diferent del món, és molt interessant escoltar-los.

Sobre la gent local, que és la més interessant i tinc la sort d’haver d’estar amb ells a diari, són simpàtics, acollidors, observadors, llestos i molt treballadors. La majoria de gent que viu aquí no és de la selva, sinó de la “sierra”, és a dir, de Cusco. Conec però a en Benjamín, la Milena i dos dels seus fills, que sí són d’aquí, són de la tribu Machiguenga, no parlen Quechua, doncs no és la seva llengua, sinó la seva pròpia llengua i una mica de castellà. Són molt diferents dels de la “sierra”: més reservats però més atents, molt més observadors, i amb un cor taaant gran. De veritat que són increïbles i es nota que han nascut enmig la selva.

Aviat espero poder fer una escapada per anar al poblat d’en Benjamín per conèixer més gent, i poder passar-hi alguns dies, i així poder veure de ben a prop com viuen i aprendre moltes coses. Tant de bo pugui aviat.

Doncs bé, això és tot per ara, espero poder escriure mini històries aviat. El que em sap més greu és no poder pujar fotografies… com diuen aquí: “sin mosquitos, esto sería el paraíso!”. I així és. Hauríeu de veure els paisatges i els meus braços foradats 😛

Sobre la comunicació i situació: La reserva ecològica de Chontachaka, que és on em trobo, és un lloc que està situtat a un quilòmetre del poble de Chontachaka, on
hi viu molt poca gent (una vintena). El poble més proper on hi ha mercat és Patria, a 2 hores a peu, i el següent poble gran, on hi ha internet, és Pilcopata, a 4
hores caminant. Si vols pots agafar un taxi entre vàries persones i per 5 soles pots anar a Pilcopata. Normalment cada diumenge es fa, però jo no puc anar-hi
sempre puig haig de quedar-me a vigilar el lloc o estar amb gent que em demana ajuda amb temes d’animals, etc.

Com que només hi ha internet allà, només els diumenges podré connectar-me, així que només actualitzaré el blog cada quinze dies o abans si puc 😉

En el tema telèfon, no hi ha cobertura a la  reserva, i per tenir-ne he de caminar una estoneta, creuar l’oroya, seguir caminant i en un lloc concret aconsegueixo cobertura… però amb el telèfon peruà!! Me’n vaig comprar un el tercer dia, perquè necessitava tenir un medi de comunicació pe si passa res…

Per acabar, i tal i com em va dir en Rich, un australià juvilat, els dies són llargs però les setmanes molt curtes.

—
Pujat en directe des del mòbil !