Perú – La selva plujosa III

Bé, per començar aquest article he de dir que ja el tenia escrit. Va ser un escrit on vaig vessar els meus sentiments, molt obert, no estic acostumat a fer-ho, però em vaig sentir còmode i vaig escriure força sobre com em sentia per dins. I vés per on, vaig perdre el mòbil i amb ell l’article i moltes bones fotos, que evidentment no vaig tenir temps de sincronitzar :_( així que ara em trobo escrivint de nou sobre la meva última etapa a la selva plujosa. No serà el mateix article que vaig escriure, ara ja fa masses dies d’ençà i jo vaig canviant i assimilant sentiments i emocions… som-hi:

Vaig arribar de Salvación cap a Chontakaca, sol, cansat, i intentant retenir tot el que havia viscut a la comunitat indígena i amb els nens a Chaskawasi. Em sentia realment força estrany, lluny de tot, fora de lloc; no ho acabava d’entendre. L’autobús em va deixar a Pilcopata i d’allà vaig trucar a l’Hugo per a que em portés a la reserva.
Vaig arribar, vaig creuar l’ “oroya” i … bum! tot d’una em sentia bé, em sentia que havia arribat a una llar llunyana, una segona casa, em sentia còmode, a lloc, segur i amb gent que m’esperava. Em va sorprendre molt, però em sentia alegre i content.

Després de deixar les coses i donar la bona tarda a tothom, em vaig relaxar i vaig intentar posar en ordre totes les coses del meu cap i començar a treballar de bell nou.

Era divendres, portava uns quants dies sol, i ara tornava a la que havia estat la meva rutina diària durant dos mesos. Tot bé.

Però el temps tenia una altra idea del que havia de ser la meva última setmana allà: va ploure durant tots els dies, sobretot al matí, moltes tardes i gairebé totes les nits. Així que em vaig trobar blocat per poder buscar animals, reforestar i fins i tot fer classes, perquè la majoria de gent ja feia dies que hi eren i ja em coneixien massa 😛

Al segon dia em vaig tornar a posar malalt, amb 39ºC de febre, i un malestar dels bons… així que em tocava reposar. Només va ser un dia de febre però el cansament em va durar una mica més. Però estava bé. Vaig aprofitar l’avinentesa per passar temps coneixent la Kimberley, i ja que el temps volia que m’estigués a dins el bungalow, vaig tenir l’excusa perfecte! Una situació nova en un lloc llunyà, ja tocava. Crec que algú va fer ploure expressament 😉

Van passar els dies, va sortir una mica el sol i vaig poder fer els meus últims tombs sol en alguns moments, altres netejant les “trochas”, i el penúltim dia vaig poder gaudir d’una esplèndida sortida en una nova zona amb l’Òscar, un català de Granollers. Va ser una sortida molt relaxant, un pas d’aquells que permeten gaudir del lloc, observar animals i fer una xerrada en català que enyorava. L’últim dia era a prop…

A la tarda vaig anar a acomiadar-me d’en Benjamín, la Milena i en Besser. Són gent de la selva, ben diferents dels serrans de les muntanyes de Cusco, i volia acomiadar-me d’ells amb tranquil·litat. Tot i l’emotivitat, vaig desitjar-los bona sort i vaig aguantar. No suporto els comiats… Els hi vaig donar uns regals, ens vam abraçar i vaig tornar al poblat, caminant i gaudint dels últims passejos en solitari per la selva plujosa…
Vaig decidir aprofitar que tenia temps per acomiadar-me de la Dianet, la dona de l’Augusto, i de la gent del poblat que vaig poder trobar, entre ells un nen, en Jason, que sempre que em veu em salta al damunt i m’estira els pèls del pit… 😛
Altre cop emotivitat a flor de pell…

El meu últim dia, 31 de maig, divendres. Avui m’he d’acomiadar del tot. Durant dos mesos i mig he compartit les meves 24 hores amb ells, hem compartit moments de tot tipus, hem treballat plegats, hem intentat que tot funcioni, que tots estiguem contents i que sigui una experiència inoblidable. I ho ha estat.

He de dir fins aviat a persones que m’han ajudat, m’han recolzat, m’han ensenyat, m’han obert casa seva, m’han donat el que tenien a les seves mans, que m’han acollit, que han volgut conèixer-me, han volgut aprendre de mi i compartir una experiència que m’ha canviat: La Gloria, en Don Mario, l’Augusto, l’Hugo, en Julio, en Raul, fins i tot en Josep, un mallorquí assentat al poblat, i la seva dona, la Pilar.

Miro el meu entorn per última vegada: els meus ulls s’enterboleixen, la selva que fins ara havia vist tan nítida, tan verda, tan esplendent, ara la veig borrosa davant meu. Puc aguantar el comiat.. però la meva veu s’ennuega al mateix segon en el que he hagut de dir adéu a la Gloria. Fins aleshores havia fet el cor fort, havia aguant, però amb ella tot es va enfonsar. És una dona extraordinària, i les seves paraules, i sobretot la seva mirada al dir-me fins aviat, em perforen. Així que la vaig abraçar, em vaig girar i vaig marxar.

…
Marxo cap a Cusco, on altres coses m’esperen, on un altre viatge està davant. Aniré a l’Amazones, per fi. I després?