Marmotes – Andorra

Vés per on, el cap de setmana passat, mentre pujava entre les roques dels Pirineus andorrans, i just quan anava a aturar-me a descansar un moment, aquests tres “bitxos” es van posar a mirar-me i a jugar entre ells una bona estona, fins que van passar per allà a prop més humans i un d’ells va fer el xiscle agut i llarg i van córrer a amagar-se. Va ser una estona meravellosa.

Això sí, ni un escurçó, però moltes sargantanes! com sempre.

Per cert, a vegades, per veure marmotes, no cal pujar 2000 metres als Alps ;) Apareixen quan volen… Però va valdre la pena, oi? …

El gaig

Fa tres anys, aproximadament, que vaig veure per primera vegada un gaig  – Garrulus glandarius – a prop de casa meva. El vaig sentir cantar i després vaig veure’l volant travessant un camí i vaig poder veure el blau tan bonic de les seves ales. Em va impressionar molt, la veritat, i vaig decidir fotografiar-lo. I vés per on, em va costar tant que fins el dia 29 de desembre de 2007 no ho vaig aconseguir. I no va ser per què no me’l trobés força sovint, sinó perquè sempre fugia a dins un terreny on no hi podia accedir i es quedava per allí. Per la zona sud del Vallès Occidental, fins ara, no se n’havien vist masses, almenys per les referències que en tinc de la gent què hi viu, però d’ençà dos anys se’n veuen més sovint, i aquell dia en vaig veure quatre, tots junts, espantant o bé espantats d’una parella d’aligots comú – Buteo buteo – , que volaven per la mateixa zona. També hi havia algunes garces – Pica pica – , molt comunes per aquests contorns.

Bé, la fotografia més maca que vaig poder aconseguir és aquesta (cliqueu per engrandir):

gaig