Vés per on, el cap de setmana passat, mentre pujava entre les roques dels Pirineus andorrans, i just quan anava a aturar-me a descansar un moment, aquests tres “bitxos” es van posar a mirar-me i a jugar entre ells una bona estona, fins que van passar per allà a prop més humans i un d’ells va fer el xiscle agut i llarg i van córrer a amagar-se. Va ser una estona meravellosa.
Això sí, ni un escurçó, però moltes sargantanes! com sempre.
Per cert, a vegades, per veure marmotes, no cal pujar 2000 metres als Alps 
Apareixen quan volen… Però va valdre la pena, oi? …
