No hi havia gairebé ningú (només vaig veure cinc persones en 3 hores) i . . . → Read More: Belchite – Retalls]]> Per fi vaig anar a Belchite, l’última parada de la mini escapada de Desembre. Feia anys que hi volia anar, però per un motiu o un altre no hi anava mai. El dia estava ennuvolat, així que les fotos no són com m’agradarien…

No hi havia gairebé ningú (només vaig veure cinc persones en 3 hores) i he de dir que estava força brut. És una pena, ja que es podria conservar una mica millor com a museu històric.

D’informació sobre Belchite i la batalla que hi va haver hi ha molta informació per la xarxa, però us deixo algun enllaç on també hi ha altres fotos (i cacofonies ):

http://tejiendoelmundo.wordpress.com/2009/04/07/pueblos-fantasma-historia-y-leyendas-del-viejo-belchite/

http://es.wikipedia.org/wiki/Batalla_de_Belchite_(1937)

http://www.aragondigital.es/especiales/belchite/pag01.asp

Share/Bookmark

- 1.200 km de carretera i camins: 120e de benzina (vaig donar voltes i voltes per tots els llocs) - Habitació doble: 40e/nit (sí, per anar amb la Näuk he de pagar més, no per gust, però l’alberg és una passada!) - Parar a mig camí en un . . . → Read More: Gallocanta – Vistes i llums…]]> La situació de la mini escapada a la llacuna de Gallocanta:

- 1.200 km de carretera i camins: 120e de benzina (vaig donar voltes i voltes per tots els llocs)
- Habitació doble: 40e/nit (sí, per anar amb la Näuk he de pagar més, no per gust, però l’alberg és una passada!)
- Parar a mig camí en un taller per veure què li passa al cotxe: 10e (i encara gràcies a que era una bona persona…)
- Perdre’s 3 vegades per camins de terra i anar a parar a l’altra punta d’on volia anar: perdre una mica d’auto-confiança en la meva orientació (tot i que la culpa la té un milà)
- Deixar a la Näuk ko: agulletes per l’endemà.
- Sopar com Déu mana: 8,5e (sí, sembla mentida)
- Veure com milers de grues (Grus grus) venent de cop, en un estol immens, cridant, i com se’n van a dormir a una llacuna reflexant muntanyetes i amb una posta de sol impressionant… NO té preu!!

Ha estat una passada d’experiència, feia temps que volia veure les grues però no em pensava pas que seria tan espectacular. Realment, és una experiència inoblidable. Resumint el dia: he vist estornells fent de les seves, un milà tranquil, milers de grues i un calamita. I la gent amb la que m’he trobat i m’han atès: un 10! com sempre.

Les fotos: per fer fotografies de primer pla de grues o altres aus, és bastant complicat, sobretot anant amb la Näuk: t’has de ficar a un hide, i durant més de vuit hores, ja que s’ha d’anar abans de la sortida del sol i sortir-ne quan s’ha post, així que no era viable, però tot arribarà. Per tant, les fotografies de Gallocanta són principalment de paisatge, vistes i aus de lluny: les veureu petites, però amb els prismàtics es veien ben a prop

Share/Bookmark

El meu germà i jo hem anat a Àger (Lleida)  amb el regal que la meva mare em va fer pel meu aniversari (gràcies de nou!): un vol de  mitja . . . → Read More: Parapent :D]]> Brutal, bestial, al·lucinant, increïble i meravellós!!!! Aquest són els mínims adjectius que li puc posar a una de les millors experiències de la meva vida: el parapent.

El meu germà i jo hem anat a Àger (Lleida)  amb el regal que la meva mare em va fer pel meu aniversari (gràcies de nou!): un vol de  mitja hora en parapent de la mà d’Entrenúvols per a dues persones.

L’experiència, com he dit, ha estat una passada, ho recomano a tothom. Tant pots fer un vol tranquil·let pels núvols i veure tota la plana de Lleida, Montserrat, el Pirineu, etc. i veure ocells (m’he creuat amb un voltor ), com fer acrobàcies que et gelen la sang i deixen Port Aventura com una atracció de fireta.

Els monitors, tots, s’ho han currat moltíssim, són una gent molt agradable, molt xerraire i que et donen una seguretat increïble: jo no les tenia totes però un cop volant, he deixat via lliure al monitor per a que fes una mica el que volgués… i ha valgut la pena de totes totes; la velocitat, el vertigen, les sensacions que tens allà dalt… és quelcom que crec, personalment, hauria de fer tothom una vegada a la vida: sentir-se com un ocell!

Bé, les fotos, que són el record (perquè el més bo de tot ha estat que pots portar la càmera, evidentment sota la teva responsabilitat… Això sí, jo no he mirat per l’objectiu, car et pots marejar de mala manera):

Les primeres són abans de l’enlairament, preparant el parapent (mon germà de vermell, el meu monitor de blau i jo a contrallum), la resta són durant el vol, on el parapent blanc i vermell és mon germà, la última un cop a terra, evidentment, sans i estalvis.

Share/Bookmark