No només vam fer aquesta guia: l’any 2001 vam fer una exposició (preludi d’aquesta), amb dades i fotografies sobre el nostre estudi, que va estar duran mes i mig a l’Ajuntament de Castellbisbal. Després de fer la guia i portar endavant el Projecte Basses de Castellbisbal, vam realitzar cursos de natura sobre rèptils i amfibis, així com durant 2 anys vam fer exposicions i presentacions a les escoles i a l’institut, als alumnes de totes les edats. També vam ajudar a alguns crèdits de síntesi aportant-los dades i material.

Us deixem en format pdf la guia completa per a lliure descàrrega i distribució, sempre respectant l’autoria de textos, mapes, dibuixos i fotografies, i notificant-nos qualsevol publicació o referència, vegeu més abaix (gràcies ).

Guia de Camp dels amfibis i rèptils de Castellbisbal (2.5 MB) Per descarregar-lo cliqueu amb el botó dret del ratolí i seleccioneu “anomena i desa el contingut de l’enllaç”.

.

L’ obra de Guia de Camp dels Rèptils i Amfibis de Castellbisbal està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Compartir Igual 3.0 Espanya de Creative Commons
Creat a partir d’una obra disponible a www.malpolon.net
Els permisos addicionals als d’aquesta llicència es poden trobar a www.malpolon.net.

El Declivi dels Amfibis a Castellbisbal

Els amfibis són un grup del Regne Animal on s’inclouen les granotes, els gripaus, les salamandres i els tritons. En el cas de Castellbisbal, trobem espècies dels tres primers i amb una gran distribució per tot el territori. Són animals que depenen encara de l’aigua com a medi reproductor i en la fase larvària de la seva vida (p.e. els cap-grossos). I no només necessiten punts d’aigua, sinó que necessiten que l’aigua tingui bona qualitat, i per tant, són indicadors biològics de l’estat d’aquesta.

És molt probable que tant la gent gran com els més petits, hagin vist alguna vegada una granota, un gripau, i potser amb una mica de sort, una salamandra. Però segur que la gent gran n’haurà vist molts a Castellbisbal, tant en els horts com en les basses, i fins i tot al riu i les rieres. En canvi, és possible que els petits de les cases no n’hagin vist pel terme municipal, potser a la televisió o al zoològic… i és una llàstima!

Aquest fet no només és degut a l’educació d’avui i a altres factors socials, sinó que existeix una problemàtica a nivell europeu on aquests animals són uns dels perjudicats. En els últims deu anys, les poblacions d’amfibis han disminuït de forma considerable. Així doncs, ens trobem davant d’un declivi general de les poblacions d’amfibis, del qual Castellbisbal no ha estat pas cap excepció, i els nostres amfibis han començat, i ho segueixen fent, a disminuir d’una manera alarmant.

Els motius d’aquesta problemàtica, pel que fa al terme de Castellbisbal, són coneguts i ben determinats: el primer problema va ser el foc. L’any 1994, com alguns recordarem, es va produir un dels pitjors incendis que hi ha hagut i es va endur una bona part del territori amb ell; sense arbres, sense cultius, sense sotabosc, el paisatge va quedar desèrtic. Conseqüentment, els amfibis han patit també les conseqüències i els punts d’aigua, com ara basses, van desaparèixer; alguns cultius van ser abandonats, així com els pous que utilitzaven, assecant-se molts d’ells i convertint-se en una trampa mortal per molts animals.

El segon motiu, la dessecació, és potser més conegut: la falta d’aigua, el calentament global i la desforestació són factors que han propiciat que els punts d’aigua estables o temporals hagin disminuint de manera molt considerable, i per tant, la possibilitat de reproducció dels amfibis ha quedat limitada.

Per últim, no menys important però, ens trobem amb un problema tant estès com la resta,  que està molt més a l’abast de l’ésser humà solucionar: la fragmentació d’hàbitats, conseqüència de l’augment de xarxes viàries (carreteres, autovies, autopistes, línies de tren, etc.) i l’edificació, que comporta la destrucció d’hàbitats naturals. La falta d’espai, robat per les noves construccions, impossibilita tant la reproducció com la vida dels amfibis, i ha fet desaparèixer algunes poblacions de gripaus. No ens és difícil veure que on hi havia camps, hi ha indústria i on hi havia bosc…

Per acabar, mostrarem alguns exemples reals de les poblacions d’amfibis a Castellbisbal:

- El gripau comú (Bufo bufo), és el gripau més comú a tot Europa, té els ulls vermells, color de pell marronosa i una mida considerable. A la nostra vila només el trobem amb possibilitats de reproduir-se en un punt de la geografia, i la seva reproducció depèn exclusivament de basses temporals.
- Un altre exemple és el gripau corredor (Bufo calamita), que fins ara ha estat l’amfibi més nombrós al terme. La destrucció del seu hàbitat i dels seus llocs de reproducció, per part de la construcció de naus industrials i els moviments de terra conseqüents, són l’arma idònia per  disminuir la seva població de manera alarmant, deixant-ne només una cinquena part de la població inicial.

Davant d’aquestes dades, el futur dels amfibis ( i per extensió el dels nostres animals) és molt poc prometedor i realment ens ha de sonar l’alarma a totes i a tots. La natura no ho pot aguantar tot, ni és immutable; se l’ha de cuidar, mimar i sobretot respectar… al cap i a la fi, nosaltres en som part, no som quelcom per sobre.

“Ya no hay peces de colores
sólo seres racionales
y de los animalillos sólo nos quedan postales
dibujados que bonito en tu imaginación.
Se apagaron los colores
se encendió la humanidad
nos quedaron 4 listos sin paisajes que pintar
sólo bosques de cemento y montañas de metal. ”

(Última generación, Extremoduro, 1992)

“(…)
Si algú em volgués explicar
per què els rius estan contaminats,
per què el mar és un abocador,
quantes espècies ja s’han carregat
i el fill de puta que cremi aquests boscos,
que li tallin les mans,
potser així no els cremarà.

Obro els ulls, miro al meu voltant
i veig com tot això s’acaba,
si algú em volgués explicar per què?
Ningú no ho vol intentar,
que això es pot salvar!”
(Això es pot salvar, SAU, 1991)

(CC) Ramon Romeu Vidal – Albert Escayol Fernández

Aquí dues fotos, una per a veure la simetria i la mida:

Hem seguit pels voltants dels torrents i passejant per la riba de la riera que hi passa hem vist nius d’abellarol (Merops Apiaster), on sembla que les guineus hi han fet un sopar: es pot veure un gran forat a sota del forta petit (el niu de l’abellarol) on la guineu aconsegueix arribar i depredar així l’au. En una altra foto es pot veure el rastre de les urpes al voltant del forat intentar aconseguir la presa. En aquesta ocasió no hem vist plomes pel terra però altres vegades sí s’hi han vist.

Per últim una foto d’un cau, no sabem de què però tan a prop d’un camí amb horts és estrany d’un mamífer depredador i massa gran per un conill… el cau estava nét, si algú té alguna idea, benvinguda.

I com a regal… les vistes de Monsterrat amb un dia de núvol, fred i vent… i l’Albert fent fotografies del que no toca mentre  estic pels terres mirant pous, a veure si hi havia alguna víctima per alliberar

Aquest cap de setmana, l’Ajuntament va organitzar la neteja de la bassa del turó de la Guineua, l’única bassa madura, amb vegetació i fauna pròpies d’una bassa natural (l’aigua d’aquesta prové de l’empresa Aigües de Castellbisbal que, sabent l’interès natural que té aquesta bassa, deixa anar aigua cap a ella amb la fi de mantenir-la sempre a un nivell estable).

Hi va venir un grup d’ADF de Castellbisbal, en Toni i en Remi de l’Ajuntament, veïns del poble (4 nens i 2 adults) i l’Albert i jo. En una hora la vam tenir néta de brossa (vam trobar uralites, milers de paquets de tabac, centenars de llaunes, vidres, recanvis de cotxes, milers de cartutxos usats dels maleïts caçadors, etc.), i els ADF van tallar espècies d’arbre introduïdes (orientals) i van deixar el camí blocat a l’accés de vehicles. Les deixalles es van dur a la deixalleria.

Després de la feina es va esmorzar pa amb fuet i sucs (però no en vaig poder gaudir ). Esperem que duri força aquesta neteja i la gent, mica en mica, ens consciencii de la falta que ens fa cuidar l’entorn.

P.D. Com a anècdota vam trobar 2 perdius perdudes i fóra de lloc i 1 faisà femella que també va trigar a reaccionar… (són animals de granges que els caçadors deixen en llibertat per matar-les, i és clar, no són massa espavilades i ens vam poder apropar fins al metre de distància… aquesta és la dificultat de la caça, ja veus tu!)

Les fotos:

[View with PicLens]

Sabia que no trobaria masses animals en aquesta època, però sempre es té esperances… en aquest cas, en va. Així que deixo els retalls que vaig fotografiar de la caminada,  amb el dia tan maco que per sort ens va acompanyar!

P.D.  totes les fotos són horitzontals…  mmm, no hi ha manera

[View with PicLens]

Vaig donar tota la volta al llac, sortint-me per alguns llocs per buscar hèrptils, però no hi va haver sort. Ja hi tornaré La veritat és que a les 8 del matí d’un diumenge estava ben ple de gent: passejant el gos, corrent, caminant, xerrant, pescant, fent puntes de coixí…

Era la primera vegada que hi anava però us ho aconsello, és molt bonic, i en certs llocs, màgic.

[View with PicLens]

De mida força gran (uns 40 cm) i uns 3 cm bons de diàmetre,  estava arraulit en un matoll,  xiulant fortament i atacant amb la boca oberta disposat a mossegar. Sort que no va mossegar la Näuk…

No el vaig agafar però el vaig moure per a que sortís del matoll i pogués tenir una imatge decent (tot i no tenir el macro a mà ni atrevint-me a acostar-m’hi massa, ja que es llançava sense por a la càmera i tot).

No sé pas quina espècie és ja que no n’he trobat cap que s’hi assembli, així que qualsevol ajuda per a la seva identificació serà molt ben rebuda (als comentaris o al meu correu:  ramon @ malpolon . net ). Per a que us feu una idea del lloc, us deixo un enllaç  del lloc de la troballa a google maps. L’alçada aproximada eren uns 1.200 m i feia sol, i relativa escalfor. Sento no ser més detallista però ni portava termòmetre ni brúixola ni mapa…

[View with PicLens]

Actualització 13/07/09:

Finalment, després de les observacions de la gent de la Societat Catalana d’Herpetologia, hem arribat a la conclusió que eś una Vipera aspis francisciredi. Moltes gràcies.

Des de la Societas Herpetologica Italica també em van ajudar i enviar un article per a poder discernir. Grazie mille.

Vam a arribar a quarts de vuit i el pàrquing estava relativament ple. Però no ens vam trobar massa gent fins que comença la part difícil de la pujada, on es necessiten mans i peus per seguir amunt: hi havia caravana! bé, un dels culpables en algun moment vaig ser jo mateix, per què amagar-ho

Un cop a dalt (2.506 m), la vista, evidentment, és espectacular, i el temps ens va acompanyar.

La baixada va ser molt dura… per la tartera. Roques, pedres, pedrots i pedretes: ó baixes corrent i saltant ó… rodolant. Jo vaig escollir la segona, és clar.

Per cert, ni UN sol bitxo, ni un!!! només gralles de pic groc (Pyrrhocorax graculus) i corbs (Corvus cora) i una rapinyaire que no vaig saber identificar a temps…

La sortida va ser  dissabte 27 de juny. Informació de la ruta aquí i aquí (s’ha d’estar registrat però és gratuït i et mostra els punts pel gps).

Bé, aquestes fotos les dedico a mon germà Oriol per haver-me aguantat, a mi i a les meves constants queixes… ehem.

[View with PicLens]

Un pastor em va comentar que havia vist varis escurçons i que un d’ells havia mossegat a una cabra (que estaven tractant) i que els hi tenia pànic! tant per ell com pels gossos que duia, i és clar, també pel ramat. Tot i així no en vaig trobar cap, ni tan sols una muda Això sí, hi havia moltes sargantanes (Podarcis hispanica i alguna Podarcis muralis) i alguna granota roja (Rana Temporaria)

De ben petit, cada estiu anàvem a Andorra i un dels llocs predilectes de la meva mare eren Els Cortals d’Encamp (i no ho he sabut fins ara quan li vaig preguntar sobre el lloc…), així que a ella li dedico.

[View with PicLens]