L’any 2002 vaig publicar un article a la revista ecologista Terra Vermella, on parlava del declivi dels amfibis a nivell local que havíem presenciat i que actualment segueix sent patent (la revista, malauradament, ja no es publica). És un text dirigit al públic no científic. Aquí us deixo el text íntegre:
El Declivi dels Amfibis a Castellbisbal
Els amfibis són un grup del Regne Animal on s’inclouen les granotes, els gripaus, les salamandres i els tritons. En el cas de Castellbisbal, trobem espècies dels tres primers i amb una gran distribució per tot el territori. Són animals que depenen encara de l’aigua com a medi reproductor i en la fase larvària de la seva vida (p.e. els cap-grossos). I no només necessiten punts d’aigua, sinó que necessiten que l’aigua tingui bona qualitat, i per tant, són indicadors biològics de l’estat d’aquesta.
És molt probable que tant la gent gran com els més petits, hagin vist alguna vegada una granota, un gripau, i potser amb una mica de sort, una salamandra. Però segur que la gent gran n’haurà vist molts a Castellbisbal, tant en els horts com en les basses, i fins i tot al riu i les rieres. En canvi, és possible que els petits de les cases no n’hagin vist pel terme municipal, potser a la televisió o al zoològic… i és una llàstima!
Aquest fet no només és degut a l’educació d’avui i a altres factors socials, sinó que existeix una problemàtica a nivell europeu on aquests animals són uns dels perjudicats. En els últims deu anys, les poblacions d’amfibis han disminuït de forma considerable. Així doncs, ens trobem davant d’un declivi general de les poblacions d’amfibis, del qual Castellbisbal no ha estat pas cap excepció, i els nostres amfibis han començat, i ho segueixen fent, a disminuir d’una manera alarmant.
Els motius d’aquesta problemàtica, pel que fa al terme de Castellbisbal, són coneguts i ben determinats: el primer problema va ser el foc. L’any 1994, com alguns recordarem, es va produir un dels pitjors incendis que hi ha hagut i es va endur una bona part del territori amb ell; sense arbres, sense cultius, sense sotabosc, el paisatge va quedar desèrtic. Conseqüentment, els amfibis han patit també les conseqüències i els punts d’aigua, com ara basses, van desaparèixer; alguns cultius van ser abandonats, així com els pous que utilitzaven, assecant-se molts d’ells i convertint-se en una trampa mortal per molts animals.
El segon motiu, la dessecació, és potser més conegut: la falta d’aigua, el calentament global i la desforestació són factors que han propiciat que els punts d’aigua estables o temporals hagin disminuint de manera molt considerable, i per tant, la possibilitat de reproducció dels amfibis ha quedat limitada.
Per últim, no menys important però, ens trobem amb un problema tant estès com la resta, que està molt més a l’abast de l’ésser humà solucionar: la fragmentació d’hàbitats, conseqüència de l’augment de xarxes viàries (carreteres, autovies, autopistes, línies de tren, etc.) i l’edificació, que comporta la destrucció d’hàbitats naturals. La falta d’espai, robat per les noves construccions, impossibilita tant la reproducció com la vida dels amfibis, i ha fet desaparèixer algunes poblacions de gripaus. No ens és difícil veure que on hi havia camps, hi ha indústria i on hi havia bosc…
Per acabar, mostrarem alguns exemples reals de les poblacions d’amfibis a Castellbisbal:
- El gripau comú (Bufo bufo), és el gripau més comú a tot Europa, té els ulls vermells, color de pell marronosa i una mida considerable. A la nostra vila només el trobem amb possibilitats de reproduir-se en un punt de la geografia, i la seva reproducció depèn exclusivament de basses temporals.
- Un altre exemple és el gripau corredor (Bufo calamita), que fins ara ha estat l’amfibi més nombrós al terme. La destrucció del seu hàbitat i dels seus llocs de reproducció, per part de la construcció de naus industrials i els moviments de terra conseqüents, són l’arma idònia per disminuir la seva població de manera alarmant, deixant-ne només una cinquena part de la població inicial.
Davant d’aquestes dades, el futur dels amfibis ( i per extensió el dels nostres animals) és molt poc prometedor i realment ens ha de sonar l’alarma a totes i a tots. La natura no ho pot aguantar tot, ni és immutable; se l’ha de cuidar, mimar i sobretot respectar… al cap i a la fi, nosaltres en som part, no som quelcom per sobre.
“Ya no hay peces de colores
sólo seres racionales
y de los animalillos sólo nos quedan postales
dibujados que bonito en tu imaginación.
Se apagaron los colores
se encendió la humanidad
nos quedaron 4 listos sin paisajes que pintar
sólo bosques de cemento y montañas de metal. ”
(Última generación, Extremoduro, 1992)
“(…)
Si algú em volgués explicar
per què els rius estan contaminats,
per què el mar és un abocador,
quantes espècies ja s’han carregat
i el fill de puta que cremi aquests boscos,
que li tallin les mans,
potser així no els cremarà.
Obro els ulls, miro al meu voltant
i veig com tot això s’acaba,
si algú em volgués explicar per què?
Ningú no ho vol intentar,
que això es pot salvar!”
(Això es pot salvar, SAU, 1991)
(CC) Ramon Romeu Vidal – Albert Escayol Fernández
